dijous, 28 de gener del 2010

La distància de la capital

Hem vist en els darrers dies dues pel·lícules que utilitzen el ferrocarril com a indicadors de distàncies. En una, "Calle Mayor" de Juan Antonio Bardem, el tren ens separa sempre de la capital, de la vida de veritat i ens mostra l'isolament d'aquella ciutat de provincies on, per aborriment, es poden generar les bromes més cruels. En l'altre, el "Conte d'hiver" de Rohmer, el tren és un més dels diversos transports que porten a la protagonista d'un lloc a l'altre, de la feina a casa la mare o als pisos dels amants, a Nevers (també llunyanes provincies respecte Paris)... Però per Rohmer, els transports, quotidians tots ells, son llocs importants. En ells, un dia, pot succeir qualsevol cosa que ens canvii el destí.

dilluns, 18 de gener del 2010

Haddam Station, NJ.

"En Cromwell Lane, junto al ayuntamiento, todavía hay luz en el vestíbulo acristalado. En la oficina de impuestos, el conserje está de pie junto a la puerta, con la fregona en posición de firmes. En algún lugar lejano silba un tren y suena una sirena a trabes de los frondosos olmos del instituto. Veo destellos de luces y oigo la monotonía primaveral de las zonas residenciales. Podría decirse que no hay nada tan solitario como una calle del extrarradio por la noche, cuando estás solo. Pero no sería verdad. Me juego el cuello a que hay muchas cosas peores. Por ejemplo, estar sentado en la oficina de la Bolsa de Nueva York. Una muerte silenciosa en el mar sin que nadie se dé cuenta de que te hundes. La vida de Herb Wallagher. Todo eso sería peor. La verdad es que podría hacer una lista interminable.
Conduzco por la pendiente adoquinada hacia la estación, adonde, si no me equivoco, debe de estar a punto de llegar un tren. No está mal quedarse en la oscuridad, sin sitio para sentarse, y observar a los viajeros que salen, a la luz de los fangosos faros del tren, encaminándose hacia la promesa de generosos [...]"

"El periodista deportivo" de Richard Ford. Traducido por Isabel Nuñez y José Aguirre. 1986.

El tren que va arribar tard

Un pot veure moltes vegades Johnny Guitard i quedarà amb sensacions diverses, estranyes. De vegades es preguntarà si allò era un western i es respondrà a si mateix que no ho sembla... tampoc és un melodrama clàssic... Indefinible, és una pel·lícula d'escenaris falsos de colors excessius, personatges extrems portats a límits que els fan poc creïbles, amb diàlegs exagerats i situacions que només podrien existir en les imaginacions dels protagonistes abans d'arribar a la seva realitat... Però un aleshores comença a repassar-la al seu cap i s'adona que ha calat ben a dintre. Per a nosaltres, Vienna sempre romandrà esperant un tren que la porti a la riquesa, i reconstruirà sempre el seu Saloon per tal de que un dia arribi en Johnny i es puguin tornar a dir:

—¿A cuántos hombres has olvidado?
—A tantos como mujeres recuerdas.
—No te vayas.
—Tengo que irme.
—Dime algo agradable.
—¿Qué quieres oír?
—Miénteme. Dime que me has recordado durante estos años.
—Te he recordado durante estos años.
—Dime que hubieras muerto si no hubiese vuelto.
—Hubiera muerto si no hubieses vuelto.
—Dime que me quieres como yo te quiero.
—Te quiero como tú me quieres.
—Gracias, muchísimas gracias.

diumenge, 27 de desembre del 2009

"[...]" Al tren, Strum s'havia irritat per tota mena de foteses. Estava furiós perquè Liudmila Nikolàieva s'havia passat tot el trajecte dormint, sense mirar per la finestra aquella terra que el seu fill havia defensat.
Liudmila roncava molt fort mentre dormia, i un ferit de guerra que va passar per davant del vagó va exclamar, en sentir-la:
-Vaja, aquí dins si que hi ha un autèntic soldat de la guàrdia!
Nàdia també el treia de polleguera: amb un egoisme atroç elegia de la bossa els bescuits més rosos mentre que la seva mare recollia amb compte les restes de menjar que deixava. I a més, al tren, Nàdia havia adoptat un posat estúpid i burleta en relació amb el seu pare. Strum l'havia sentida declarar al compartiment veí: "El meu papà és un gran entès en música i fins i tot sap tocar el piano".
Els seus veïns de compartiment parlaven del clavegueram de Moscou i de la calefacció central, de la gent despreocupada que no pagava el lloguer i acabava perdent el seu allotjament, i també dels aliments que més convenia dur a Moscou. A Strum l'empipaven les converses sobre temes domèstics, però també ell parlava de l'administrador de la casa, de les canonades de l'aigua, i a la nit, quan no podia agafar el son, es demanava si no devien haver tallat el telèfon, pensava que li calia inscriure's a la botiga reservada de Moscou.
La responsable del vagó, una vella esquerpa, havia descobert sota un dels seients, tot escombrant el compartiment, una pota de pollastre que Strum havia llençat a terra, i havia declarat:
- Són uns veritables porcs! I després es fan passar per gent culta.
A Múrom, Strum i Nàdia s'havien passejat per l'andana. Van passar per davant d'uns joves vestits amb abrics llargs de coll d'astracan, i un d'ells va exclamar:
- Mira, aquí tenim un Abraham que torna de l'evacuació.
- Sí -va precisar l'altre-, Abraham s'apressa a rebre la medalla de la defensa de Moscou.
A l'estació de Kanaix, el tren es va aturar davant d'un comboi de presoners. Els centinelles patrullaven al llarg dels vagons de bestiar, i contra les minúscules finestres enreixadess'estrenyien les cares pàlides dels presoners, que cridaven: "Tabac! Volem fumar!" Els sentinelles els insultaven i els obligaven a apartar-se de les finestretes.
A la nit, Strum es va acostar al vagó veí, on viatjaven els Sokolov. Mària Ivànova, amb el cap cobert amb un mocador de colors, estava preparant els llits; Priotr Lavréntievitx dormiria a la llitera inferior, ella, a la superior. Absorta per la preocupació de si el seu marit estaria còmode, responia a les preguntes de Strum amb aire discret, oblidant-se fins i tot de demanar-li com es trobava Liudmila Nikolàievna.
Sokolov badallava, es queixava que la calor del vagó el tenia exaust. [...]


"Vida i destí", de Vassili Grossman, 1959 (Publicat el 1980 a Suissa per la censura sovietica a l'URSS)
Trad. Marta Rebón.

La taronja mecànica

"[...] Nos acercamos a la estación para abordar el tren al centro, como se llamaba entonces al sector medio de la ciudad. Pagamos sin chistar nuestros pasajes, y esperamos correctamente y sin escándalo en la plataforma, y el viejo Lerdo se puso a jugar con las máquinas tragamonedas, pués tenía los carcamanos llenos de pequeños níqueles; y si hubiese sido necesario se habría dedicado a distribuir barras de chocolate a los pobres y los necesitados, aunque no había ninguno por ahí, y luego llegó resoplando el viejo expreso, y subimos a un coche del tren, que parecía casi vacío. Para entretenernos durante el viaje de tres minutos jugamos con lo que ellos llamaban el tapizado, y arrancamos unos lindos y joroschós pedazos de las tripas de los asientos, y el viejo Lerdo descargó la cadena sobre el ocno, hasta que el vídrio crujió y saltó dejando entrar el aire invernal. Pero todos estábamos fuera de caja, cansados y aplastados, porque la noche nos había obligado a gastar un poco de energía, hermanos míos; sólo el Lerdo, como el payaso y animal que era, parecía mejor que nunca, todo sucio y despidiendo un vono de sudor que era una de las cosas que yo tenía contra el Lerdo.
Bajamos en el centro. [...]"

"La Naranja Mecanica", d' Anthony Burgess, 1962.
Trad. Aníbal Leal.

dijous, 17 de desembre del 2009

Tren de mitjana distància

"Al alcanzar finalmente mi destino, el tren objeto de mis celeridades se estaba formando, término éste muy usual en el habla ferroviaria cuyo significado no acabo de comprender bien. La proverbial impuntualidad de la RENFE me había salvado.
El andén y la estación entera eran un pandemonium. Había empezado el caudaloso y lucrativo flujo de turistas que año tras año persisten en acudir a este país en busca de las caricias de nuestro sol, el hacinamiento de nuestras playas y el devaluado costo de nuestras pitanzas, compuestas de gazpacho aguado, albóndigas sospechosas y una rodajita de melón. Los desconcertados viajeros se esforzaban en balde por traducir a sus respectivas lenguas lo que unos altavoces gangosos difundían. Al socaire de esta confusión, robé a un niño el cartoncito marrón que había de permitirme viajar en la legalidad. Más tarde presencié cómo la madre del niño abofeteaba a éste anta la mirada estricta del revisor. Me dio un poco de pena, pero me consolé pensando que aquello enseñanza tal vez le fuera útil al niño en el futuro.
Había oscurecido cuando el tren traspuso los últimos confines de la ciudad y se adentró en los campos mustios. Aunque el vagón iba lleno y varios pasajeros tenian que ir depie en estrecho pasillo, nadie se sentó a mi lado, a todas luces por causa de la fetidez que mis axilas expandían. Decidía sacar provecho de los remilgos humanos y, tendiendome cuan largo era, y aún soy, en eñl asiento, no tardé en quedar dormido, vencido como estaba por el cansancio. Mis sueños, a los que no era ajena Ilsa, la socióloga licenciosa, fueran tomando un cariz marcadamente erótico y culminaron en una incontrolable emisión seminal, para instrucción de los niños que en el vagón había y que habían seguido con curiosidad científica las alteraciomes y visicitudes de mi organismo.
Dos horas mas tarde, el tren se detuvo en un apeadero de adobe oscurecido por un siglo de hollín y desidia. En el anden se alineaban cacharros metalicos como un metro de altura, en cuyos costados se leía: Producteos Lácteos Mamasa, la Pobla de l'Escorpí. Me apeé, pues allí iba."
El misterio de la cripta embrujada, de Eduardo Mendoza

dilluns, 14 de desembre del 2009

El tren del desert

Tot rellegint passatges dels 7 pilars de la sabiduria, un te tendència a que el seu cap marxi directament cap a les grans escenes de la pel·licula de David Lean... Els trens del desert, llunyans, maleits, perduts...
Lawrence va destruir una linea de tren per donar la llibertat al poble d'arabia, i repetidament va volar aquell tren... deixant als turcs incapacitats de enviar tropes a Medina, a Aquaba, al sud.
I tot i que, acabada la guerra ja no es va reconstruir aquell tren ja perdut, David Lean ens ho va idealitzar tant, que continuem portant al cor aquell desert de Wadi Rum.

Oh, gran El Orrance. Oh gran desert.