"Quan feia un quart que caminàvem vaig començar a suar, de manera que em vaig treure la camisa de cotó i em vaig quedar en samarreta. La Naoko es va arromangar les mànigues del jersei , d'un to gris clar i descolorit de tantes rentades. Em semblava que l'hi havia vist portar feia molt temps, però era més una impressió que no pas un record clar: en aquell moment encara no podia recordar gaires coses d'ella.
-¿Què tal, viure amb altra gent? ¿És divertit?- em va preguntar.
-No ho sé. Només fa un mes que hi visc -vaig dir. Però no està malament. Es pot suportar.
Ella es va aturar davant una font, va fer un glop d'aigua i es va eixugar els llavis amb un mocador blanc que es va treure de la butxaca dels pantalons. Llavors es va ajupir i es va tornar a lligar els cordons de les sabates amb molta cura.
- ¿Trobes que jo també hi podria viure?
- ¿Amb altre gent?
- Si- va dir ella.
- No ho sé, suposo que tot és qüestió de proposar-s'ho. De fet, hi ha força coses que et poden molestar: moltes normes, uns quants imbècils que es creuen que són els reis del mambo, algun company d'habitació que es lleva a quarts de set per fer gimnàstica... Però si penses que vagis on vagis serà igual, és insuportable. Si et mentalitzes que hi has de viure per nassos, hi vius i ja està.
- És clar... - va dir ella assentint amb el cap, i es va quedar una estona pensarosa. Llavors em va mirara la cara com si escodrinyés algun objecte estrany, i en aquell moment vaig veure que tenia uns ulls esgarrifosament clars i profunds. Fins llavors no m'hi havia fixat. De fet, mai no havia tingut ocasió de mirar-la fixament als ulls. Era la primera vegada que sortíem a passejar sols i que parlàvem tanta estona.
- ¿Que vols anar a viure a una residència? - li vaig preguntar.
- No, no és això- em va respondre-. Només em preguntava com devia ser viure amb altra gent. És que... - va començar, però es va mossegar els llavis com si busqués les paraules justes les paraules justes per dir el que volia. Al final no les va trobar. Va fer un sospir i va abaixar la vista-. Jo què sé... Deixa-ho córrer.
Aquí es va acabar la conversa. Ella va continuar caminant cap a l'est i jo la vaig seguir una mica endarrerit.
Feia un any que no ens veiem, i en aquell any s'havia aprimat tant que gairebé semblava una altra. Havia per¬dut la rodonesa de les galtes i el coll se li havia tornat molt fi, però tot i així no es pot dir que estigués escanyo¬lida ni que fes mala cara. Era com si s'hagués aprimat de manera natural i serena, com si s'hagués amagat en un lloc estret i llarg fins que el cos se l'hi hagu6s emmotllat. Estava més maca que mai. Vaig pensar que l'hi diria, però no vaig trobar la manera d'expressar-ho i m'ho vaig callar.
De fet, no havíem pas quedat per veure'ns, sinó que ens vam trobar de casualitat en un vagó de tren de la línia Chuo. Ella anava al cinema tota sola, i jo tenia pensat fer un volt per les llibreries de Kanda, de manera que cap dels dos tenia res urgent per fer. Quan ella va proposar que baixéssim va resultar que érem a l'estació de Yotsuya. Tampoc ens havíem de dir res especial, i per això no havia acabat d'entendre per que havia suggerit que baixéssim allà. No havíem tingut mai gran cosa a dir-nos.
En sortir de 1'estació la Naoko va començar a caminar sense dir res i jo la vaig seguir, caminant a un metre darrere seu. Evidentment, si hagués volgut hauria pogut atrapar-la, però la timidesa m'ho impedia. Mentre caminava mirava la seva esquena i els seus cabells, llisos i fos¬cos. Hi duia un passador gros, de color marró, i quan mirava cap a un costat li veia l'orella, petita i blanca. De tant en tant es girava i em deia alguna cosa. Tan aviat era un comentari que li podia contestar com cal, com alguna cosa que no tenia ni idea de com respondre. Algunavegada no sentia el que em. deia, però a ella tan li feia. Quan havia dit el que volia dir, es girava cap endavant i continuava caminant. Vaig pensar que almenys feia bon dia. per passejar.
Per la manera corn caminava la Naoko, però, no es pot pas dir que fos una simple passejada. En arribar a Lidabashi va girar cap a la dreta, va pujar a la vora. del canal, va travessar el carrer a la cruïlla de Jimbocho va enfilar la costa d'Ochanornizu fins a sortir a Hongo. Llavors va continuar fins a Komagome seguint les vies del tramvia. Era, una bona tirada. Quan vam arribar a Komagorne el sot ja es ponia. Era un vespre seré de primavera.
- ¿ On som? -va preguntar com si de sobte s'adonés que era en un lloc que no coneixia.
- A Komagome vaig dir - ¿Que no t'has adonat? Hem fet una bona caminada.
- ¿I per què hi hem vingut?
- Hi has vingut tu. Jo nomes t’he seguit.
Vam entrar en un restaurant de prop de 1'estació i vam demanar un bol. de fideus. Com que tenia set, em
vaig beure una cervesa. Des que vam fer la comanda fins vam acabar de sopar no vam dir res. Jo estava cansat de tan caminar i ella es va quedar asseguda, amb les mans damunt la taula i altre cop pensarosa. A la televisi6 deien que aquell diumenge havia fet tan bo que la majoria de llocs turístics havien registrat una ocupaci6 molt alta. I nosaltres havíem caminat de Yotsuya a Komagome, vaig pensar.
- Estàs molt en forma – li vaig dir en acabar-me fideus.
- ¿T’'he sorprès?
[…]
- Doncs jo estic rebentat
- Perdona'm. T’he fet perdre el dia.
- No pateixis. Estic content que hàgim pogut par¬lar, No hi havíem parlat mai, tots dos sols - li vaig dir mentre intentava recordar sense èxit alguna cosa de que haguéssim parlat aquell dia.
Ella s'entretenia jugant amb el cendrer que hi havia a la taula.
- D’això... Si et va bé... Bé, si no et fa res... ens po¬dem tornar a veure? Ja se que no tinc cap dret a dema¬nar-t'ho, però...
-¿Que no hi tens cap dret? —vaig dir sorprès - ¿Què vols dir?
Ella es va posar vermella. Potser la meva reacció havia estat exagerada.
- No se corn explicar-ho —va dir corn per excusar-¬se. Es va apujar les mànigues del jersei fins més amunt del colze i se les va tornar a abaixar. La llum del restau¬rant li va tenyir el borrissol dels braços d'un bonic color daurat- No volia dir que no hi tinc cap dret. Ho volia dir d'una altra manera."
Va posar els colzes a la taula i es va quedar mirant el calendari que hi havia penjat a la paret, com si esper6s trobar-hi l'expressi6 adequada. Evidentment, no l'hi va trobar. Va deixar anar un sospir, va tancar els ulls un mo¬ment i des res es va posar a jugar amb el passador.
- No t’hi amoïnis – li vaig dir—. Ja sé què vols dir, però tampoc sé com expressar-ho.
- No sé parlar bé —es va plànyer la Naoko—. Últimament sempre em passa. Quan vull dir una cosa no¬mes em venen al cap paraules que no son. A vegades fins i tot dic coses que volen dir el contrari del que vull dir. I si provo de corregir-me, l’únic que faig és embolicar-ho mes i acabo sense saber que volia dir al principi. Es com si estigués dividida en dues parts i m'anés empaitant a mi mateixa. Com si al mig hi hagués una colum¬na molt ampla i una part de mi anés fent voltes empaitant l'altra part, que és la que té les paraules que vull dir. I m’és impossible atrapar-la. - Va aixecar el cap i em va mirar als ulls—.¿ Que m'entens?
- Em sembla que, qui mes qui menys, tothom se sent així - vaig respondre-. Tothom intenta expres¬sar el que pensa realment però es frustra perquè veu que no se'n surt.
En sentir la meva resposta la Naoko va quedar una mica decebuda.
- Això és diferent —va dir, però no va afegir res més.
- Podem quedar quan vulguis vaig dir—. Els diumenges no faig res, i caminar m'anirà bé.
Vam agafar un tren de la línia Yamanote, i a Shinju¬ku ella va fer el canvi per agafar la línia Chuo. Vivia en un piset de lloguer al barri de Kokubunji.
- Per cert, ¿trobes que parlo diferent? —em va pre¬guntar quan ja ens acomiadàvem.
- Una mica si - vaig respondre, però no et sabria dir què és. De fet, abans ens veiem molt però no re¬cordo que parléssim gaire.
- Tens raó - va admetre - ¿Et va bé si et truco dissabte?
- I tant. Ho estaré esperant - vaig dir."
"Tòquio Blues, Norewegian Wood"
de Haruki Murakami.
Traducció de Albert Nolla
"Em va portar al seu institut, que era a prop de l'estació de Yotsuya. En passar per davant de l'estació vaig pensar en la Naoko i en les nostres llarguíssimes passejades. De fet, tot havia començat allà. Vaig pensar que si aquell diumenge de maig no ens haguéssim trobat a la línia Chuo la meva vida seria molt diferent. Tot seguit, però, vaig canviar d’opinió: encara que aquell dia no ens haguéssim trobat, la meva vida hauria acabat sent com era. Ens havíem de trobar, i si no hagués estat aquell dia hauria estat un altre. No tenia cap prova que ho demostrés, però es tal corn ho sentia.
