L'home del tren

"[...]" Al tren, Strum s'havia irritat per tota mena de foteses. Estava furiós perquè Liudmila Nikolàieva s'havia passat tot el trajecte dormint, sense mirar per la finestra aquella terra que el seu fill havia defensat.
Liudmila roncava molt fort mentre dormia, i un ferit de guerra que va passar per davant del vagó va exclamar, en sentir-la:
-Vaja, aquí dins si que hi ha un autèntic soldat de la guàrdia!
Nàdia també el treia de polleguera: amb un egoisme atroç elegia de la bossa els bescuits més rosos mentre que la seva mare recollia amb compte les restes de menjar que deixava. I a més, al tren, Nàdia havia adoptat un posat estúpid i burleta en relació amb el seu pare. Strum l'havia sentida declarar al compartiment veí: "El meu papà és un gran entès en música i fins i tot sap tocar el piano".
Els seus veïns de compartiment parlaven del clavegueram de Moscou i de la calefacció central, de la gent despreocupada que no pagava el lloguer i acabava perdent el seu allotjament, i també dels aliments que més convenia dur a Moscou. A Strum l'empipaven les converses sobre temes domèstics, però també ell parlava de l'administrador de la casa, de les canonades de l'aigua, i a la nit, quan no podia agafar el son, es demanava si no devien haver tallat el telèfon, pensava que li calia inscriure's a la botiga reservada de Moscou.
La responsable del vagó, una vella esquerpa, havia descobert sota un dels seients, tot escombrant el compartiment, una pota de pollastre que Strum havia llençat a terra, i havia declarat:
- Són uns veritables porcs! I després es fan passar per gent culta.
A Múrom, Strum i Nàdia s'havien passejat per l'andana. Van passar per davant d'uns joves vestits amb abrics llargs de coll d'astracan, i un d'ells va exclamar:
- Mira, aquí tenim un Abraham que torna de l'evacuació.
- Sí -va precisar l'altre-, Abraham s'apressa a rebre la medalla de la defensa de Moscou.
A l'estació de Kanaix, el tren es va aturar davant d'un comboi de presoners. Els centinelles patrullaven al llarg dels vagons de bestiar, i contra les minúscules finestres enreixadess'estrenyien les cares pàlides dels presoners, que cridaven: "Tabac! Volem fumar!" Els sentinelles els insultaven i els obligaven a apartar-se de les finestretes.
A la nit, Strum es va acostar al vagó veí, on viatjaven els Sokolov. Mària Ivànova, amb el cap cobert amb un mocador de colors, estava preparant els llits; Priotr Lavréntievitx dormiria a la llitera inferior, ella, a la superior. Absorta per la preocupació de si el seu marit estaria còmode, responia a les preguntes de Strum amb aire discret, oblidant-se fins i tot de demanar-li com es trobava Liudmila Nikolàievna.
Sokolov badallava, es queixava que la calor del vagó el tenia exaust. [...]


"Vida i destí", de Vassili Grossman, 1959 (Publicat el 1980 a Suissa per la censura sovietica a l'URSS)
Trad. Marta Rebón.