El bar sota l'autopista

Cada dia que el meu vagó surt del ventre de la ciutat, creua sota l'autopista i allà queda arrassarat un bar. És un d'aquells bars de sostre d'uralita, cartell pintat a la paret, una paret que anomenaríem blanca si no ho comparéssim al quelcom realment blanc, finestres amb reixes i una llum a dins. Tot el conjunt convida a no acostar-s'hi, però alhora genera una idealització de l'espai, i ens porta al temps de les barraques, de la precarietat i, per aquells que ens hem criat amb pel·lícules clàssiques de dissabte a la tarda, a un poblet de Montana on acaba d'arribar un cauboi sobre el seu cavallot. Fins i tot podria arribar sobre la seva Harley. I allà, cada dia, resta aquest bar on probablement no arribaré a entrar mai.
Així doncs, avui citarem a Karl May. I ens quedarem tant panxos. Serà un bon record per a la Union Pacific.