Una de les aventures repetitives dels matins és encertar on quedarà situada la porta del vagó que et deixarà més aprop de la sortida de l'estació de destí. Hi ha qui no l'encerta mai, hi ha qui te un xic més de sort. A mi em va a dies. I aquest matí no només he encertat la porta i el vagó, vagons ideals per a gent amb mobilitat reduïda diguem de pas (metre i mig d'alçada sobre terra), sinó que també he encertat per on baixaria una d'aquelles amistats a les que et fa il·lusió retrobar de sorpresa. I mentre ella baixava i jo pujava ens em fos en una breu i eterna abraçada que m'ha acompanyat la resta de la resta de la jornada.
I mentrestant, una noia dormia amb el cap recolzat sobre la finestra i a través d'ella veia el dia aixecar-se i les cues de les autopistes sota la primera llum, entelada, d'avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada