El bar sota l'autopista

Cada dia que el meu vagó surt del ventre de la ciutat, creua sota l'autopista i allà queda arrassarat un bar. És un d'aquells bars de sostre d'uralita, cartell pintat a la paret, una paret que anomenaríem blanca si no ho comparéssim al quelcom realment blanc, finestres amb reixes i una llum a dins. Tot el conjunt convida a no acostar-s'hi, però alhora genera una idealització de l'espai, i ens porta al temps de les barraques, de la precarietat i, per aquells que ens hem criat amb pel·lícules clàssiques de dissabte a la tarda, a un poblet de Montana on acaba d'arribar un cauboi sobre el seu cavallot. Fins i tot podria arribar sobre la seva Harley. I allà, cada dia, resta aquest bar on probablement no arribaré a entrar mai.
Així doncs, avui citarem a Karl May. I ens quedarem tant panxos. Serà un bon record per a la Union Pacific.

Tristor

Necessito dir-li a algú que estic com estic, quela tristor m’ennuega.

I em sento buit, incapaç de treure de dins aquest sentiment que tinc.

No em puc concentrar en res.

No se què puc fer ni si puc fer gaire.

L’amistat és sentir un dolor a dins quan veus a un amic com el veia ahir? És sentir aquest neguit que tinc a dins, aquest moviment d’intestins i estomac que no fa més que recordar-me que ell no és ell i que els que l’envoltem creiem saber que podrà fer i que no podrà fer?

Però no li puc dir això al meu company de departament, que mira la finestra, ni a la fosca noia prima que passa tot buscant un diari gratuït de dilluns al matí, tot entrant al Vallès.

Vull cridar. Colometa... pots ensenyar-me a cridar???

Time Express

Només sortir del túnel, hi ha una estació del que abans tothom anomenava suburbis. Avui preparaven el mercat. Quan hi torni a passar l'estaran desmuntant. Mai l'he vist realment el mercat.
De dalt del turó d'aquest antic suburbi, coronat per torres (suposem que son torres plenes de gent que te la seva vida allà dins, i surt i hi torna i creix i torna), de dalt deiem, baixa una noia pel camí de sorra que costerut, ha estat fet per tots aquells que s'estalviaven així fer la civilitzada volta per asfalt i vorera. I de dia en dia, aquest camí de sorra, forta baixada i més gran pujada, ha estat creat per gent com ella. Més d'un i més d'una si haurà deixat genolls, roba i pell, en les pedres d'aquest turó. M'imagino els dies de pluja, tot fang.
Potser aquest camí primigeni ha estat deixat aquí per a que, en passar en el tren de cada matí, om no oblidi que els camins de sorra no son tan lluny.
Potser d'un turó com aquest va prometre Edip que ell faria castigar a l'assasí del seu pare per així salvar la seva ciutat.

Saps? Cada matí sento anunciar el tren que cada dia agafaves i penso en el dia que ens hem de retrobar, mai a l'estació però sempre prop de la estació.

Realisme Brut per la finestra

En un petit mercat de la meva ciutat hi ha una parada de verdures plena de llibres que om pot canviar per una moneda i llegir-los a casa. Vaig triar-ne tres, un de quan era petit, un de quan era estudiant d'italià i un d'aquells que es trien per intuïció. A dins hi havia un relat de Richard Ford de quan potser era un desconegut a la meva illa. El relat d'un viatge en tren on ens flashegen les vides de cinc persones-personatges. I fent interlecturalitat, vaig decidir llegir-ho en el meu matí perdut, avui, o potser ahir. L'única diferència entre ahir i avui és que puc recordar qui seia al meu davant: una senyoranoia que em mirava, vestida de negre, interrogant-me en els papers que jo duia entre les mans. Ha baixat molt abans que jo, tot i que mai es podrà dir que sigui llarg el meu camí.

Jo vull un globul roig

Mirava el meu globus roig sobre el mar i he m'he deslligat la sabata per aconseguir-lo capturar. Impossible. No m'ha volgut acompanyar. I ara resto mirant com s'enfila ben amunt el meu globus perdur al final d'aquest estiu. Enyoraré fins l'any vinent el tren vora la mar.
Només vull demanar que aquell que en un tren vegi sucar el meu globus a l'oceà, m'envii el seu retrat i també jo el podré acomiadar.

Cafès de bon matí.

Un torna a començar: mira per la finestra i el sol, que fa tres setmanes era ja visible sobre el cel, ha sortit roig del mar mentre jo feia el cafè a l'estació. Els cafès d'estació ja no són el que eren, però tot i això, continuen sent aquell lloc on un pot restar mirant com el món passa al seu voltant. Ja sigui una petita estació de poble, on els trens hi paren de tant en tant, com una d'aquelles grans estacions terminals on tot és un garbuix de persones que salten d'un vagó per córrer cap a un altre. Fins i tot a les estacions que jeuen abandonades, un pot seure en un d'aquells bancs plens de carcoma i tancar els ulls. De cop, començarà a intuir els vells fantasmes que, a poc a poc, aniran arrossegant les pesades maletes i a cridar entre els fums del darrer tren que hi va parar.
Avui, el meu cafè, oferta amb Donut, ha estat acompanyat de gent d'arreu. Ràpid, calent i barat. Un cambrer embigotat, un tècnic de mono blau a un cantó i una noia, probablement magrebina, a l'altre.
Al tren, repàs del poemari barroc i de l'estructuralisme fumat, amb salsa d'estilisme i avinagrat amb la nova crítica nord-americana.

Sobre els tunels

La ciutat, sobre els túnels, viu les tardes d'estiu. Terrasses plenes, vida al carrer, cerveses, robes fines i curtes, àrab, dominicà, català i pakistanès m'acompanyen sota el raval i el poble sec. Olors, noms de les mil i una nits... i al final l'estació i el rail.

Ahir, en el nocturn, dues parelles es besaven desaforadament i es separaven a la mateixa estació. Un noi i una noia, mentrestant parlaven d'un amic comú que té com a parella una prostituta de luxe que el manipula. I Orlando s'enamorava de Sasha i la vida avançava en platges ja celebrant la primera vigília d'agost.