"[...]" Al tren, Strum s'havia irritat per tota mena de foteses. Estava furiós perquè Liudmila Nikolàieva s'havia passat tot el trajecte dormint, sense mirar per la finestra aquella terra que el seu fill havia defensat.
Liudmila roncava molt fort mentre dormia, i un ferit de guerra que va passar per davant del vagó va exclamar, en sentir-la:
-Vaja, aquí dins si que hi ha un autèntic soldat de la guàrdia!
Nàdia també el treia de polleguera: amb un egoisme atroç elegia de la bossa els bescuits més rosos mentre que la seva mare recollia amb compte les restes de menjar que deixava. I a més, al tren, Nàdia havia adoptat un posat estúpid i burleta en relació amb el seu pare. Strum l'havia sentida declarar al compartiment veí: "El meu papà és un gran entès en música i fins i tot sap tocar el piano".
Els seus veïns de compartiment parlaven del clavegueram de Moscou i de la calefacció central, de la gent despreocupada que no pagava el lloguer i acabava perdent el seu allotjament, i també dels aliments que més convenia dur a Moscou. A Strum l'empipaven les converses sobre temes domèstics, però també ell parlava de l'administrador de la casa, de les canonades de l'aigua, i a la nit, quan no podia agafar el son, es demanava si no devien haver tallat el telèfon, pensava que li calia inscriure's a la botiga reservada de Moscou.
La responsable del vagó, una vella esquerpa, havia descobert sota un dels seients, tot escombrant el compartiment, una pota de pollastre que Strum havia llençat a terra, i havia declarat:
- Són uns veritables porcs! I després es fan passar per gent culta.
A Múrom, Strum i Nàdia s'havien passejat per l'andana. Van passar per davant d'uns joves vestits amb abrics llargs de coll d'astracan, i un d'ells va exclamar:
- Mira, aquí tenim un Abraham que torna de l'evacuació.
- Sí -va precisar l'altre-, Abraham s'apressa a rebre la medalla de la defensa de Moscou.
A l'estació de Kanaix, el tren es va aturar davant d'un comboi de presoners. Els centinelles patrullaven al llarg dels vagons de bestiar, i contra les minúscules finestres enreixadess'estrenyien les cares pàlides dels presoners, que cridaven: "Tabac! Volem fumar!" Els sentinelles els insultaven i els obligaven a apartar-se de les finestretes.
A la nit, Strum es va acostar al vagó veí, on viatjaven els Sokolov. Mària Ivànova, amb el cap cobert amb un mocador de colors, estava preparant els llits; Priotr Lavréntievitx dormiria a la llitera inferior, ella, a la superior. Absorta per la preocupació de si el seu marit estaria còmode, responia a les preguntes de Strum amb aire discret, oblidant-se fins i tot de demanar-li com es trobava Liudmila Nikolàievna.
Sokolov badallava, es queixava que la calor del vagó el tenia exaust. [...]


"Vida i destí", de Vassili Grossman, 1959 (Publicat el 1980 a Suissa per la censura sovietica a l'URSS)
Trad. Marta Rebón.

La taronja mecànica

"[...] Nos acercamos a la estación para abordar el tren al centro, como se llamaba entonces al sector medio de la ciudad. Pagamos sin chistar nuestros pasajes, y esperamos correctamente y sin escándalo en la plataforma, y el viejo Lerdo se puso a jugar con las máquinas tragamonedas, pués tenía los carcamanos llenos de pequeños níqueles; y si hubiese sido necesario se habría dedicado a distribuir barras de chocolate a los pobres y los necesitados, aunque no había ninguno por ahí, y luego llegó resoplando el viejo expreso, y subimos a un coche del tren, que parecía casi vacío. Para entretenernos durante el viaje de tres minutos jugamos con lo que ellos llamaban el tapizado, y arrancamos unos lindos y joroschós pedazos de las tripas de los asientos, y el viejo Lerdo descargó la cadena sobre el ocno, hasta que el vídrio crujió y saltó dejando entrar el aire invernal. Pero todos estábamos fuera de caja, cansados y aplastados, porque la noche nos había obligado a gastar un poco de energía, hermanos míos; sólo el Lerdo, como el payaso y animal que era, parecía mejor que nunca, todo sucio y despidiendo un vono de sudor que era una de las cosas que yo tenía contra el Lerdo.
Bajamos en el centro. [...]"

"La Naranja Mecanica", d' Anthony Burgess, 1962.
Trad. Aníbal Leal.

Tren de mitjana distància

"Al alcanzar finalmente mi destino, el tren objeto de mis celeridades se estaba formando, término éste muy usual en el habla ferroviaria cuyo significado no acabo de comprender bien. La proverbial impuntualidad de la RENFE me había salvado.
El andén y la estación entera eran un pandemonium. Había empezado el caudaloso y lucrativo flujo de turistas que año tras año persisten en acudir a este país en busca de las caricias de nuestro sol, el hacinamiento de nuestras playas y el devaluado costo de nuestras pitanzas, compuestas de gazpacho aguado, albóndigas sospechosas y una rodajita de melón. Los desconcertados viajeros se esforzaban en balde por traducir a sus respectivas lenguas lo que unos altavoces gangosos difundían. Al socaire de esta confusión, robé a un niño el cartoncito marrón que había de permitirme viajar en la legalidad. Más tarde presencié cómo la madre del niño abofeteaba a éste anta la mirada estricta del revisor. Me dio un poco de pena, pero me consolé pensando que aquello enseñanza tal vez le fuera útil al niño en el futuro.
Había oscurecido cuando el tren traspuso los últimos confines de la ciudad y se adentró en los campos mustios. Aunque el vagón iba lleno y varios pasajeros tenian que ir depie en estrecho pasillo, nadie se sentó a mi lado, a todas luces por causa de la fetidez que mis axilas expandían. Decidía sacar provecho de los remilgos humanos y, tendiendome cuan largo era, y aún soy, en eñl asiento, no tardé en quedar dormido, vencido como estaba por el cansancio. Mis sueños, a los que no era ajena Ilsa, la socióloga licenciosa, fueran tomando un cariz marcadamente erótico y culminaron en una incontrolable emisión seminal, para instrucción de los niños que en el vagón había y que habían seguido con curiosidad científica las alteraciomes y visicitudes de mi organismo.
Dos horas mas tarde, el tren se detuvo en un apeadero de adobe oscurecido por un siglo de hollín y desidia. En el anden se alineaban cacharros metalicos como un metro de altura, en cuyos costados se leía: Producteos Lácteos Mamasa, la Pobla de l'Escorpí. Me apeé, pues allí iba."
El misterio de la cripta embrujada, de Eduardo Mendoza

El tren del desert

Tot rellegint passatges dels 7 pilars de la sabiduria, un te tendència a que el seu cap marxi directament cap a les grans escenes de la pel·licula de David Lean... Els trens del desert, llunyans, maleits, perduts...
Lawrence va destruir una linea de tren per donar la llibertat al poble d'arabia, i repetidament va volar aquell tren... deixant als turcs incapacitats de enviar tropes a Medina, a Aquaba, al sud.
I tot i que, acabada la guerra ja no es va reconstruir aquell tren ja perdut, David Lean ens ho va idealitzar tant, que continuem portant al cor aquell desert de Wadi Rum.

Oh, gran El Orrance. Oh gran desert.

Coincidits

Un s'aixeca a les set del matí, després de tres tocs de despertador. El cicle que segueix és ràpid, tot netejant-me la cara mentre em vaig ajustant les diverses peces de roba. I avui dedico els darrers minuts a triar un llibre de la biblioteca. L'elegit és "El misterio de la cripta embrujada", de Eduardo Mendoza, edició de 1989. Surto, tot esquivant el gat, i enfilo carrer avall cap a l'estació. No arrivo al tren cap el centre del país i quedo a la espera de l'universitari. Arriba, frena i obra portes tot fent sorolls diversos, mecànics i matinals. Busco un lloc lliure, sec, trec el meu llibre. Al devant meu seu una noia, obra la bossa, treu el seu llibre... "El misterio de la cripta embrujada", de Eduardo Mendoza, edició de 1989. Ens quedem mirant. No pot ser. Però és.
"Mercedes me dio una orquilla que, desdoblada, me sirvió de ganzúa. Salvado el obstáculo, nos encontramos en una enorme sala llena de máquinas herrumbrosas y polvorientas. Al fondo de la sala había una compuerta y, frente a ella, un vagon desvencijado del que salio volando una bandada de murcielagos chillones. Mercedes reprimió a duras penas un alarido de espanto."

Un millar de verstes

És dificil imaginar com devien ser un millar de verstes en tercera classe el 1866. Però aquesta es la distància que haurien de realitzar la mare i la germana del bon Rodia...

"Dunia jo ho hem calculat tot amb força precisió i sembla que el viatge no resultarà molt car. D'aquí al ferrocarril només hi ha noranta verstes i, per si un cas, ens hem posats d'acord amb un cotxer conegut per a que ens hi porti. La resta del trajecte, el farem Dunia i jo tan bonament en tercera.I així m'ho pugui fer per enviar-te no vint i cinc, sino trenta rubles. [...]"

Mil verstes en tercera classe... Sort que és estiu i el seu fill està a punt de matar.

(Nota. 1 versta = 1067 metres)

Com s'arriva a Torrelles.

"De Barcelona, per anar a Torrelles en tren, s'ha de baixar a l'estació de Marina de Torrelles. En aquest lloc, i connectada amb els trens principals, hi a una línia d'autobusos que després d'un viatge de dotze o tretze quilòmetres us deixa a la població." Josep Pla, El Carrer Estret, 1951.

Trens pèrfids en blanc i negre a les 8'30

Hi ha trens pèrfids en blanc i negre. Es clar que també n'hi ha en color. Però així com n'hi ha trobades no previstes on es fan intercanvis d'assassinats com qui no vol la cosa, hi ha històries d'home d'enganyats. Enganyats per una dona ambiciosa com la que sedueix i s'aprofita del nostre pobre Fred MacMurray. Es clar que molt més tard, oblidat aquest paper, els tren tornaran a fer males passades al més envellit Fred, al mateix MacMurray.

El mateix MacMurray que un dia fa veure que és un altre i simula una mort que ell mateix ja ha comés, i tot per una dona que no estima, veurà que anys més tard el fet d'agafar el tren que surt de Nova York per tornar a casa l'allunya definitivament de la nostre pobre Shirley MacLaine. De "Perdición" a "El Apartamento" hi ha uns quants trens de distància. A més, en una hi és present i en l'altre només se'l cita... però el tren de "El Apartamento" és més pèrfid i malèvol. I ho és perquè el tren de quarts de nou és el tren que porta cap a la seva respectable casa a tots aquells executius d'asseguradores que han estat enganyant a les seves dones amb les secretaries de torn a l'apartament del pobre C.C. Baxter, mentre ell es pelava de fred als carrers de Manhattan.

Crema Lahore

La india crema el 1947. Lahore crema el 1947 i els trens van plens de refugiats.

Marxen. Venen. Ploren.



A la meva estació les obres avancen i una nova passarel·la ens rep. El carrer que porta al poligon està en obres (com tots els carrers que creuen els pobles d'Espanya. I gents d'arreu, inclús de Lahore, estan reconstruint el que encara no ha estat destruït.

Llarg tren de carrega ja no hi és.

Ahir, tot esperant el Meu tren, va passar lent per davant meu un tren que d'uns 10 o 12 vagons de carrega, buits, convidant-me a pujar i avançar més enllà del meu destí real, casa meva... Era el tren de l'aventura, el tren dels desposseits, el tren del raïm de l'ira...

Un quart d'hora més tard, des d'una finestra dins un tren tancat, amb aire condicionat, vaig avançar els vagons de carregat buits. A fora plovia i l'aventura, que podria semblar menys aventura, ja no cridava tant i em vaig tancar dins de l'Índia de Rushdie.

Avui al matí, els vagons oberts ja no hi eren, jo tornava a la feina i de cop, sentia que havia perdut una aventura més... me'n queden d'altres, però aquesta ja no hi es.

Continuen però els missatges, les petites cartes,...

Tres trens, dos trens, un tren, dos cosos i un mort

Primer tren, 60 minuts de retard, molts esperem a l'estació i sabem que tot el nostre malestar no és gaire si ho comparem amb l'home que ha "sido arrollado" problablement per el mateix tren que m'ha de recollir. El viatge, apretats, abrigats, escalfats. He vist molt aprop uns ulls ben pintats. Reinicio el viatge a la India, compartint "Els fills de la Mitjanit" de Rushdie i "Kim" de Kipling. Llegeixo poc i els apunts em cansen.

Segon tren, un home negre busca un metge que el curi de les drogues. J. l'ajuda a pujar una gran bossa d'escombreries. Porta també un carro de la compra. No li fem cas i em sento un xic culpable. Però només un xic.

Baixem... altres trens marxen. tercers trens.