Jo vull un globul roig

Mirava el meu globus roig sobre el mar i he m'he deslligat la sabata per aconseguir-lo capturar. Impossible. No m'ha volgut acompanyar. I ara resto mirant com s'enfila ben amunt el meu globus perdur al final d'aquest estiu. Enyoraré fins l'any vinent el tren vora la mar.
Només vull demanar que aquell que en un tren vegi sucar el meu globus a l'oceà, m'envii el seu retrat i també jo el podré acomiadar.

Cafès de bon matí.

Un torna a començar: mira per la finestra i el sol, que fa tres setmanes era ja visible sobre el cel, ha sortit roig del mar mentre jo feia el cafè a l'estació. Els cafès d'estació ja no són el que eren, però tot i això, continuen sent aquell lloc on un pot restar mirant com el món passa al seu voltant. Ja sigui una petita estació de poble, on els trens hi paren de tant en tant, com una d'aquelles grans estacions terminals on tot és un garbuix de persones que salten d'un vagó per córrer cap a un altre. Fins i tot a les estacions que jeuen abandonades, un pot seure en un d'aquells bancs plens de carcoma i tancar els ulls. De cop, començarà a intuir els vells fantasmes que, a poc a poc, aniran arrossegant les pesades maletes i a cridar entre els fums del darrer tren que hi va parar.
Avui, el meu cafè, oferta amb Donut, ha estat acompanyat de gent d'arreu. Ràpid, calent i barat. Un cambrer embigotat, un tècnic de mono blau a un cantó i una noia, probablement magrebina, a l'altre.
Al tren, repàs del poemari barroc i de l'estructuralisme fumat, amb salsa d'estilisme i avinagrat amb la nova crítica nord-americana.

Sobre els tunels

La ciutat, sobre els túnels, viu les tardes d'estiu. Terrasses plenes, vida al carrer, cerveses, robes fines i curtes, àrab, dominicà, català i pakistanès m'acompanyen sota el raval i el poble sec. Olors, noms de les mil i una nits... i al final l'estació i el rail.

Ahir, en el nocturn, dues parelles es besaven desaforadament i es separaven a la mateixa estació. Un noi i una noia, mentrestant parlaven d'un amic comú que té com a parella una prostituta de luxe que el manipula. I Orlando s'enamorava de Sasha i la vida avançava en platges ja celebrant la primera vigília d'agost.

Un tren diari

Avui he enganxat un dels trens justet i l'altre l'he perdut. Desgana? O ganes de llegir l'article d'en Llobet al País, últim de la temporada. Evidentment Pickwick. La resta del paper de diari ha acabat al seient. No he mirat a ningú en tot el viatge. Només un instant a una nena xinesa portada per la seva mare occidental. Discrimino? NO, explico el que he vist, tot llegint una opinió compartida sobre un llibre mític. He acabat amb l'Orlando. Dos fulls. M'avorreix sobiranament l'inici d'aquest llibre.
La platja estava plena, de bon matí, de gent gran passejant, de ciutadans corrents a agafar el seu tren matiner, i d'onades que mai es cansen de tornar. Al fons, una Ithaka invisible ens saluda. Hi és. Hi som.

Les fotos de l'avi

El tren avui avançava per la costa i jo jeia al costat muntanya. Em quedaven poques planes del llibre i comprovava la lucidesa davant la mort de l’escrivent. I un avi mirava fotos del seu net en el seu mòbil. Un nen devant un cotxe mirant a la camara, somriguent. El sol pujava un xic més mansament que ahir i jo he transbordat a l'Arc de Triomf. No se on anava l'avi. No se que serà del net.

Una noia dorm

Ha pujat una estació després que jo. Ha pujat ràpid. No puc dir si ve o si va, si plega o si inicia el dia. El tren enfila Manresa i mentre a mi Bartebly se m'introdueix a l'oficina, ella utilitza el banc doble com a un "reclinium" antic. Beu aigua, menja una barra alimenticia i s'estira, amb els peus penjant al passadís, ara un amunt, ara l'altre. Una de les seves mans separa els genolls, l'altre tapa mig rostre, ocultant llavis i galtes. De tant en tant comprova si la miro. Una calavera resta dibuixada en els texans, una metxa rossa sobreviu en el cabell negre. Allà es queda. Jo i Bartebly marxem al polígon. Evidentment, preferiríem no fer-ho.