Passejades per Tòquio

Tot i així, la meva relació amb la Naoko va anar avançant.. De mica en mica ella es va anar acostumant a mi i jo a ella. Quan les vacances d'estiu es van acabar i vam encetar el segon semestre, ella va començar a caminar al meu costat com si fos la cosa mes normal del món. Vaig pensar que ja em veia com un amic, i a mi no em feia res caminar costat per costat amb una noia tan maca com ella. Vam continuar voltant per Tòquio sense rumb, pujant costes, travessant rius i vies de tren, caminant sense parar. No teníem cap destinació concreta. El que comptava era caminar sempre endavant, com si féssim una mena de peregrinació per curar les nostres animes. Si plovia caminàvem sota el paraigua.

Va arribar la tardor i el pati de la residencia es va co­brir de fulles de zelkova. En posar-me el jersei de màni­ga llarga vaig sentir l’olor de la nova estació. Com que les sabates que tenia se m'havien gastat, me'n vaig comprar unes de noves, d'ant.

No recordo gaire bé de que parlàvem en aquella època. Suposo que de res en especial. Com sempre, evitàvem dir res del passat, de manera que el nom d'en Kizuki no sortia gairebe mai en les nostres converses. No xerràvem gaire, i a mes ja ens haviem acostumat a seure en alguna cafeteria en un silenci absolut. "

"Tòquio Blues, Norewegian Wood"
de Haruki Murakami.
Traducció de Albert Nolla