dijous, 28 de gener del 2010

La distància de la capital

Hem vist en els darrers dies dues pel·lícules que utilitzen el ferrocarril com a indicadors de distàncies. En una, "Calle Mayor" de Juan Antonio Bardem, el tren ens separa sempre de la capital, de la vida de veritat i ens mostra l'isolament d'aquella ciutat de provincies on, per aborriment, es poden generar les bromes més cruels. En l'altre, el "Conte d'hiver" de Rohmer, el tren és un més dels diversos transports que porten a la protagonista d'un lloc a l'altre, de la feina a casa la mare o als pisos dels amants, a Nevers (també llunyanes provincies respecte Paris)... Però per Rohmer, els transports, quotidians tots ells, son llocs importants. En ells, un dia, pot succeir qualsevol cosa que ens canvii el destí.

dilluns, 18 de gener del 2010

Haddam Station, NJ.

"En Cromwell Lane, junto al ayuntamiento, todavía hay luz en el vestíbulo acristalado. En la oficina de impuestos, el conserje está de pie junto a la puerta, con la fregona en posición de firmes. En algún lugar lejano silba un tren y suena una sirena a trabes de los frondosos olmos del instituto. Veo destellos de luces y oigo la monotonía primaveral de las zonas residenciales. Podría decirse que no hay nada tan solitario como una calle del extrarradio por la noche, cuando estás solo. Pero no sería verdad. Me juego el cuello a que hay muchas cosas peores. Por ejemplo, estar sentado en la oficina de la Bolsa de Nueva York. Una muerte silenciosa en el mar sin que nadie se dé cuenta de que te hundes. La vida de Herb Wallagher. Todo eso sería peor. La verdad es que podría hacer una lista interminable.
Conduzco por la pendiente adoquinada hacia la estación, adonde, si no me equivoco, debe de estar a punto de llegar un tren. No está mal quedarse en la oscuridad, sin sitio para sentarse, y observar a los viajeros que salen, a la luz de los fangosos faros del tren, encaminándose hacia la promesa de generosos [...]"

"El periodista deportivo" de Richard Ford. Traducido por Isabel Nuñez y José Aguirre. 1986.

El tren que va arribar tard

Un pot veure moltes vegades Johnny Guitard i quedarà amb sensacions diverses, estranyes. De vegades es preguntarà si allò era un western i es respondrà a si mateix que no ho sembla... tampoc és un melodrama clàssic... Indefinible, és una pel·lícula d'escenaris falsos de colors excessius, personatges extrems portats a límits que els fan poc creïbles, amb diàlegs exagerats i situacions que només podrien existir en les imaginacions dels protagonistes abans d'arribar a la seva realitat... Però un aleshores comença a repassar-la al seu cap i s'adona que ha calat ben a dintre. Per a nosaltres, Vienna sempre romandrà esperant un tren que la porti a la riquesa, i reconstruirà sempre el seu Saloon per tal de que un dia arribi en Johnny i es puguin tornar a dir:

—¿A cuántos hombres has olvidado?
—A tantos como mujeres recuerdas.
—No te vayas.
—Tengo que irme.
—Dime algo agradable.
—¿Qué quieres oír?
—Miénteme. Dime que me has recordado durante estos años.
—Te he recordado durante estos años.
—Dime que hubieras muerto si no hubiese vuelto.
—Hubiera muerto si no hubieses vuelto.
—Dime que me quieres como yo te quiero.
—Te quiero como tú me quieres.
—Gracias, muchísimas gracias.