Un pot veure moltes vegades
Johnny Guitard i quedarà amb sensacions diverses, estranyes. De vegades es preguntarà si allò era un western i es respondrà a si mateix que no ho sembla... tampoc és un melodrama clàssic... Indefinible, és una pel·lícula d'escenaris falsos de colors excessius, personatges extrems portats a límits que els fan poc creïbles, amb diàlegs exagerats i situacions que només podrien existir en les imaginacions dels protagonistes abans d'arribar a la seva realitat... Però un aleshores comença a repassar-la al seu cap i s'adona que ha calat ben a dintre. Per a nosaltres, Vienna sempre romandrà esperant un tren que la porti a la riquesa, i reconstruirà sempre el seu Saloon per tal de que un dia arribi en Johnny i es puguin tornar a dir:
—¿A cuántos hombres has olvidado?

—A tantos como mujeres recuerdas.
—No te vayas.
—Tengo que irme.
—Dime algo agradable.
—¿Qué quieres oír?
—Miénteme. Dime que me has recordado durante estos años.
—Te he recordado durante estos años.
—Dime que hubieras muerto si no hubiese vuelto.
—Hubiera muerto si no hubieses vuelto.
—Dime que me quieres como yo te quiero.
—Te quiero como tú me quieres.
—Gracias, muchísimas gracias.