"Al moll una petita flota de furgonetes esperen els passatgers, que estan impacients per arribar a Predposilov. No som un gaires, som un grup patèticament exigu. El sobrecàrrec em va dir arronsant les espatlles que amb el viatge al gulag sempre perdien diners; [...] Ens acomiadem i em quedo sol al moll. Vull arribar a la ciutat àrtica com ho vaig fer la primera vegada, de manera que agafaré el tren. Al cap de deu minuts o un quart d'hora, i després de maleir una mica (però sense regatejos), un estibador prou sobri accedeixi a portar-me a l'estació amb el seu camió. [...]Amb el seu llistat blau cel i les motllures de color crema, l'estació de ferrocarrils té l'aspecte d'un pavelló d'estiu, tot i que el bar, on jo espero el tren, està molt atapeït (de gent d'aquí, no de viatgers), i això em reconforta. [...]
El tren es gronxa i travessa les formes simplificades de la tundra: la gran pàgina en blanc de Rússia, esperant els caràcters i les frases de la història. Ni muntanyes ni valls, només bonys i clots. Aquí la variació topogràfica és obra de l'home: esvorancs i erosions gegants, i piràmides d'escòria. Si ara veiés una muntanya, un altiplà, un penya-segat, s'alçaria com un planeta. A Preposilov hi ha un turó buit que té nom de muntanya, Mount Schweinsteiger, i que es diu com el geòleg (un russoalemany, crec, de la conca del Volga) que hi va descobrir niquel cap al final del segle XIX. A les planes d'arbres mutilats s'alcen unes torres d'alta tensió sense cap cable.
El nostre petit tren para a totes les estacions, un servicial transbordadors d'ànimes, que les treu de les ciutats dormitori i les porta al Kombinat. Entre els passatgers hi ha alguns rostres molt desgastats, i d'altres molt nous també (caps de suro fixats damunt de xandalls robustos), però tots porten màscares de calma de dormitori, sense noticia de res insòlit, sense notícia de cap malson inoblidable.
Així doncs, ¿què és el que estic fent en aquest viatge? ¿Tornant sobre els meus passos a mesura que se succeeixen les frases, en un intent de recordar-ho tot? Per fer això m'hauria calgut baixar per dota la línia de flotació del Georgi Zhukov, i exhortar els passatgers i la tripulació a empastifar-se de merda i vòmits i en acabat a estirar-se damunt meu durant un mes i mig. Així mateix, aquest tren, amb barrots a la finestres, vagons subdividits en gàbies de filferro i els vius i els morts cargolats en posició vertical, hauria de ser desviat cap a una via morta i abandonat fins a mitjan novembre. Però ni hi ha prou gent, no hi ha prou gent.
Quan falta una hora per arribar, el tren fa una parada en un poble que es diu Coercion. A l'andana hi ha un cartell que diu: Coercion. ¿Com s'explica aquesta manifestació de franquesa? ¿On són les viles agermanades de Fabulació i Amnèsia? Mentre deixem enrere Coercion, de sobte el vagó rep la visita d'un xàfec de mosquits, i unànimement i en silenci -sense paraules ni somriures ni mirades, sense cap mostra de propòsit comú-, els passatgers es posen a matar-los tots fins a l'últim.
Quan ja són tots morts (esclafats a les mans, refregats pels vidres de les finestres), es pot veure en l'horitzó pla: la boira espessa, com un velló que s'esgrogueeix per les vores, amb la funció d'escalfar la ciutat impossible."
El tren es gronxa i travessa les formes simplificades de la tundra: la gran pàgina en blanc de Rússia, esperant els caràcters i les frases de la història. Ni muntanyes ni valls, només bonys i clots. Aquí la variació topogràfica és obra de l'home: esvorancs i erosions gegants, i piràmides d'escòria. Si ara veiés una muntanya, un altiplà, un penya-segat, s'alçaria com un planeta. A Preposilov hi ha un turó buit que té nom de muntanya, Mount Schweinsteiger, i que es diu com el geòleg (un russoalemany, crec, de la conca del Volga) que hi va descobrir niquel cap al final del segle XIX. A les planes d'arbres mutilats s'alcen unes torres d'alta tensió sense cap cable.
El nostre petit tren para a totes les estacions, un servicial transbordadors d'ànimes, que les treu de les ciutats dormitori i les porta al Kombinat. Entre els passatgers hi ha alguns rostres molt desgastats, i d'altres molt nous també (caps de suro fixats damunt de xandalls robustos), però tots porten màscares de calma de dormitori, sense noticia de res insòlit, sense notícia de cap malson inoblidable.
Així doncs, ¿què és el que estic fent en aquest viatge? ¿Tornant sobre els meus passos a mesura que se succeeixen les frases, en un intent de recordar-ho tot? Per fer això m'hauria calgut baixar per dota la línia de flotació del Georgi Zhukov, i exhortar els passatgers i la tripulació a empastifar-se de merda i vòmits i en acabat a estirar-se damunt meu durant un mes i mig. Així mateix, aquest tren, amb barrots a la finestres, vagons subdividits en gàbies de filferro i els vius i els morts cargolats en posició vertical, hauria de ser desviat cap a una via morta i abandonat fins a mitjan novembre. Però ni hi ha prou gent, no hi ha prou gent.
Quan falta una hora per arribar, el tren fa una parada en un poble que es diu Coercion. A l'andana hi ha un cartell que diu: Coercion. ¿Com s'explica aquesta manifestació de franquesa? ¿On són les viles agermanades de Fabulació i Amnèsia? Mentre deixem enrere Coercion, de sobte el vagó rep la visita d'un xàfec de mosquits, i unànimement i en silenci -sense paraules ni somriures ni mirades, sense cap mostra de propòsit comú-, els passatgers es posen a matar-los tots fins a l'últim.
Quan ja són tots morts (esclafats a les mans, refregats pels vidres de les finestres), es pot veure en l'horitzó pla: la boira espessa, com un velló que s'esgrogueeix per les vores, amb la funció d'escalfar la ciutat impossible."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada