Un torna a començar: mira per la finestra i el sol, que fa tres setmanes era ja visible sobre el cel, ha sortit roig del mar mentre jo feia el cafè a l'estació. Els cafès d'estació ja no són el que eren, però tot i això, continuen sent aquell lloc on un pot restar mirant com el món passa al seu voltant. Ja sigui una petita estació de poble, on els trens hi paren de tant en tant, com una d'aquelles grans estacions terminals on tot és un garbuix de persones que salten d'un vagó per córrer cap a un altre. Fins i tot a les estacions que jeuen abandonades, un pot seure en un d'aquells bancs plens de carcoma i tancar els ulls. De cop, començarà a intuir els vells fantasmes que, a poc a poc, aniran arrossegant les pesades maletes i a cridar entre els fums del darrer tren que hi va parar.
Avui, el meu cafè, oferta amb Donut, ha estat acompanyat de gent d'arreu. Ràpid, calent i barat. Un cambrer embigotat, un tècnic de mono blau a un cantó i una noia, probablement magrebina, a l'altre.
Al tren, repàs del poemari barroc i de l'estructuralisme fumat, amb salsa d'estilisme i avinagrat amb la nova crítica nord-americana.
