Un tren diari

Avui he enganxat un dels trens justet i l'altre l'he perdut. Desgana? O ganes de llegir l'article d'en Llobet al País, últim de la temporada. Evidentment Pickwick. La resta del paper de diari ha acabat al seient. No he mirat a ningú en tot el viatge. Només un instant a una nena xinesa portada per la seva mare occidental. Discrimino? NO, explico el que he vist, tot llegint una opinió compartida sobre un llibre mític. He acabat amb l'Orlando. Dos fulls. M'avorreix sobiranament l'inici d'aquest llibre.
La platja estava plena, de bon matí, de gent gran passejant, de ciutadans corrents a agafar el seu tren matiner, i d'onades que mai es cansen de tornar. Al fons, una Ithaka invisible ens saluda. Hi és. Hi som.

Les fotos de l'avi

El tren avui avançava per la costa i jo jeia al costat muntanya. Em quedaven poques planes del llibre i comprovava la lucidesa davant la mort de l’escrivent. I un avi mirava fotos del seu net en el seu mòbil. Un nen devant un cotxe mirant a la camara, somriguent. El sol pujava un xic més mansament que ahir i jo he transbordat a l'Arc de Triomf. No se on anava l'avi. No se que serà del net.

Una noia dorm

Ha pujat una estació després que jo. Ha pujat ràpid. No puc dir si ve o si va, si plega o si inicia el dia. El tren enfila Manresa i mentre a mi Bartebly se m'introdueix a l'oficina, ella utilitza el banc doble com a un "reclinium" antic. Beu aigua, menja una barra alimenticia i s'estira, amb els peus penjant al passadís, ara un amunt, ara l'altre. Una de les seves mans separa els genolls, l'altre tapa mig rostre, ocultant llavis i galtes. De tant en tant comprova si la miro. Una calavera resta dibuixada en els texans, una metxa rossa sobreviu en el cabell negre. Allà es queda. Jo i Bartebly marxem al polígon. Evidentment, preferiríem no fer-ho.