I així havia arribat l’últim dia del viatge.Els vagons van cruixir, els frens van grinyolar i després es va fer el silenci; de sobte van descórrer els forrellats i va ressonar l'ordre:
-‘Alle heraus.!’ (1)
La gent va començar a descendir a l'andana encara mullada per la pluja recent.
Quin aspecte tan estrany tenien aquells rostres coneguts després de la foscor del vagó! Els abrics i els mocadors havien canviat menys que les persones; les jaquetes i els vestits els recordaven les cases on se'ls havien posat, els miralls davant els quals se'ls havien provat.
La gent que sortia dels vagons s'apinyava, i en aquella multitud hi havia alguna cosa familiar i tranquil·litzadora: l'escalfor familiar, l'olor familiar, els rostres cansats i els ulls extenuats, una massa compacta de persones que ha baixat de quaranta-dos vagons de transport de bestiar.
Dos SS de patrulla, vestits amb llargs capots, passaven lentament tot fent ressonar sobre l'asfalt les botes clavetejades. Marxaven arrogants i absorts en els seus pensaments sense mirar els joves jueus que treien a fora de braços el cadàver d'una vella, els cabells blancs de la qual queien sobre una cars blanquinosa, ni el barbut de cabell arrissat que, de quatre grapes, llepava l’aigua d'un bassal, la geperuda que es pujava la faldilla per ajustar-se l’elàstic de les mitges.
De tant en tant els SS bescanviaven mirades i algunes paraules. Es movien sobre l'asfalt com el sol dalt al cel. El sol no es preocupa del vent, dels núvols, de les tempestats a la mar, de la remor del fullatge; però, en el seu moviment rítmic, sap que, a la terra, tot existeix gracies a ell.
Uns homes amb granotes blaves, braçals blancs a les mànigues i quepis amb llargues viseres cridaven i apressaven els nouvinguts en una llengua estranya, una barrejadissa de paraules en rus, alemany, jiddisch, polonès i ucraïnès.
Els homes amb la granota blava organitzaven la gentada de l'andana amb rapidesa i practica: seleccionaven els que no s'aguantaven drets, obligaven els mes forts a carregar els moribunds als furgons , creaven dins aquell caos de moviments desordenats una columna i li donaven una direcci6 i un sentit. La columna es divideix en files de sis, i per les files corre la noticia: .A les dutxes, prime r ens porters a les dutxes!»
Ni un deu misericordiós s'hauria pogut inventar res millor.
—Au, jueus, som-hi doncs! —va cridar un home amb quepis, el cap de 1'esquadr6 responsable de la descarrega dels combois i de la vigilància dels deportats.
Homes i Bones van agafar les seves bosses, els pens es van agafar a les faldilles de la mare i als pantalons del pare.
«Les dutxes... les dutxes...»; aquestes paraules tenien un efecte hipnotitzant sobre les consciencies.
Aquell home alt del quepis té alguna cosa familiar, atraient, sembla mes proper al món dels infeliços que al dels cascos i els capots grisos.
Una vella acaricia amb la punta dels dits, amb una delicadesa religiosa, la màniga del seu vestit i pregunta:
—Ir sind a yid, a Litvek, mein kind? (2)
—Da, da, mamenka, ikh bin a yid. Predko, predko, panowie! (3)
De sobte, amb la veu rogallosa però forta, fon en una frase les llengües dels dos exercits enemics:
—Die Kolonne marsch! Xagom marx! (4)
L'andana es queda buida. Els homes de la granota blava retiren de l'asfalt draps, trossos de bena, un esclop trencat, una galleda que un nen ha abandonat, i tanquen amb estrèpit les portes dels vagons de mercaderies. Un soroll metàl·lic travessa els vagons mentre el tren es posa en marxa cap a la zona de desinfecci6.
Quan acaben la seva feina, el Kommando torna al camp per la porta de servei. Els trens procedents de l’est els pitjors: estan infestats de polls i van plens de morts i malalts que emanen una ferum insuportable. En aquests vagons no es troba, com en els que procedeixen d'Hongria, Holanda o Bèlgica, un fiasco de perfum, un paquet de cacau o una llauna de llet condensada.
-‘Alle heraus.!’ (1)
La gent va començar a descendir a l'andana encara mullada per la pluja recent.
Quin aspecte tan estrany tenien aquells rostres coneguts després de la foscor del vagó! Els abrics i els mocadors havien canviat menys que les persones; les jaquetes i els vestits els recordaven les cases on se'ls havien posat, els miralls davant els quals se'ls havien provat.
La gent que sortia dels vagons s'apinyava, i en aquella multitud hi havia alguna cosa familiar i tranquil·litzadora: l'escalfor familiar, l'olor familiar, els rostres cansats i els ulls extenuats, una massa compacta de persones que ha baixat de quaranta-dos vagons de transport de bestiar.
Dos SS de patrulla, vestits amb llargs capots, passaven lentament tot fent ressonar sobre l'asfalt les botes clavetejades. Marxaven arrogants i absorts en els seus pensaments sense mirar els joves jueus que treien a fora de braços el cadàver d'una vella, els cabells blancs de la qual queien sobre una cars blanquinosa, ni el barbut de cabell arrissat que, de quatre grapes, llepava l’aigua d'un bassal, la geperuda que es pujava la faldilla per ajustar-se l’elàstic de les mitges.
De tant en tant els SS bescanviaven mirades i algunes paraules. Es movien sobre l'asfalt com el sol dalt al cel. El sol no es preocupa del vent, dels núvols, de les tempestats a la mar, de la remor del fullatge; però, en el seu moviment rítmic, sap que, a la terra, tot existeix gracies a ell.
Uns homes amb granotes blaves, braçals blancs a les mànigues i quepis amb llargues viseres cridaven i apressaven els nouvinguts en una llengua estranya, una barrejadissa de paraules en rus, alemany, jiddisch, polonès i ucraïnès.
Els homes amb la granota blava organitzaven la gentada de l'andana amb rapidesa i practica: seleccionaven els que no s'aguantaven drets, obligaven els mes forts a carregar els moribunds als furgons , creaven dins aquell caos de moviments desordenats una columna i li donaven una direcci6 i un sentit. La columna es divideix en files de sis, i per les files corre la noticia: .A les dutxes, prime r ens porters a les dutxes!»
Ni un deu misericordiós s'hauria pogut inventar res millor.
—Au, jueus, som-hi doncs! —va cridar un home amb quepis, el cap de 1'esquadr6 responsable de la descarrega dels combois i de la vigilància dels deportats.
Homes i Bones van agafar les seves bosses, els pens es van agafar a les faldilles de la mare i als pantalons del pare.
«Les dutxes... les dutxes...»; aquestes paraules tenien un efecte hipnotitzant sobre les consciencies.
Aquell home alt del quepis té alguna cosa familiar, atraient, sembla mes proper al món dels infeliços que al dels cascos i els capots grisos.
Una vella acaricia amb la punta dels dits, amb una delicadesa religiosa, la màniga del seu vestit i pregunta:
—Ir sind a yid, a Litvek, mein kind? (2)
—Da, da, mamenka, ikh bin a yid. Predko, predko, panowie! (3)
De sobte, amb la veu rogallosa però forta, fon en una frase les llengües dels dos exercits enemics:
—Die Kolonne marsch! Xagom marx! (4)
L'andana es queda buida. Els homes de la granota blava retiren de l'asfalt draps, trossos de bena, un esclop trencat, una galleda que un nen ha abandonat, i tanquen amb estrèpit les portes dels vagons de mercaderies. Un soroll metàl·lic travessa els vagons mentre el tren es posa en marxa cap a la zona de desinfecci6.
Quan acaben la seva feina, el Kommando torna al camp per la porta de servei. Els trens procedents de l’est els pitjors: estan infestats de polls i van plens de morts i malalts que emanen una ferum insuportable. En aquests vagons no es troba, com en els que procedeixen d'Hongria, Holanda o Bèlgica, un fiasco de perfum, un paquet de cacau o una llauna de llet condensada.
(1) (Tothom fora)
(2) En jiddisch: `Tu ets jueu, oi, fill meu?'
(3) L'home respon en una barreja de rus, jiddisch i polonès: `Si, mare, sóc jueu. Afanyi's, afanyeu-vos tots!'
(4) `Columna, endavant!' (en alemany); `Marxeu!' (en rus).
"Vida i destí", de Vassili Grossman, 1959 (Publicat el 1980 a Suissa per la censura sovietica a l'URSS)
Trad. Marta Rebón.
Trad. Marta Rebón.
