45

I així havia arribat l’últim dia del viatge.

Els vagons van cruixir, els frens van grinyolar i després es va fer el silenci; de sobte van descórrer els forrellats i va ressonar l'ordre:
-‘Alle heraus.!’ (1)
La gent va començar a descendir a l'andana encara mullada per la pluja recent.
Quin aspecte tan estrany tenien aquells rostres coneguts després de la foscor del vagó! Els abrics i els moca­dors havien canviat menys que les persones; les jaquetes i els vestits els recordaven les cases on se'ls havien posat, els miralls davant els quals se'ls havien provat.
La gent que sortia dels vagons s'apinyava, i en aquella multitud hi havia alguna cosa familiar i tranquil·litzadora: l'escalfor familiar, l'olor familiar, els rostres cansats i els ulls extenuats, una massa compacta de persones que ha baixat de quaranta-dos vagons de transport de bestiar.
Dos SS de patrulla, vestits amb llargs capots, passaven lentament tot fent ressonar sobre l'asfalt les botes clavete­jades. Marxaven arrogants i absorts en els seus pensa­ments sense mirar els joves jueus que treien a fora de braços el cadàver d'una vella, els cabells blancs de la qual queien sobre una cars blanquinosa, ni el barbut de cabell arrissat que, de quatre grapes, llepava l’aigua d'un bassal, la geperuda que es pujava la faldilla per ajustar-se l’elàstic de les mitges.
De tant en tant els SS bescanviaven mirades i algunes paraules. Es movien sobre l'asfalt com el sol dalt al cel. El sol no es preocupa del vent, dels núvols, de les tempestats a la mar, de la remor del fullatge; però, en el seu movi­ment rítmic, sap que, a la terra, tot existeix gracies a ell.
Uns homes amb granotes blaves, braçals blancs a les mànigues i quepis amb llargues viseres cridaven i apres­saven els nouvinguts en una llengua estranya, una barre­jadissa de paraules en rus, alemany, jiddisch, polonès i ucraïnès.
Els homes amb la granota blava organitzaven la gen­tada de l'andana amb rapidesa i practica: seleccionaven els que no s'aguantaven drets, obligaven els mes forts a carregar els moribunds als furgons , creaven dins aquell caos de moviments desordenats una columna i li donaven una direcci6 i un sentit. La columna es divideix en files de sis, i per les files corre la noticia: .A les dutxes, prime r ens porters a les dutxes!»
Ni un deu misericordiós s'hauria pogut inventar res millor.
—Au, jueus, som-hi doncs! —va cridar un home amb quepis, el cap de 1'esquadr6 responsable de la descarrega dels combois i de la vigilància dels deportats.
Homes i Bones van agafar les seves bosses, els pens es van agafar a les faldilles de la mare i als pantalons del pare.
«Les dutxes... les dutxes...»; aquestes paraules tenien un efecte hipnotitzant sobre les consciencies.
Aquell home alt del quepis té alguna cosa familiar, atraient, sembla mes proper al món dels infeliços que al dels cascos i els capots grisos.
Una vella acaricia amb la punta dels dits, amb una de­licadesa religiosa, la màniga del seu vestit i pregunta:
—Ir sind a yid, a Litvek, mein kind? (2)
—Da, da, mamenka, ikh bin a yid. Predko, predko, pa­nowie! (3)
De sobte, amb la veu rogallosa però forta, fon en una frase les llengües dels dos exercits enemics:
—Die Kolonne marsch! Xagom marx! (4)
L'andana es queda buida. Els homes de la granota bla­va retiren de l'asfalt draps, trossos de bena, un esclop trencat, una galleda que un nen ha abandonat, i tanquen amb estrèpit les portes dels vagons de mercaderies. Un soroll metàl·lic travessa els vagons mentre el tren es posa en marxa cap a la zona de desinfecci6.
Quan acaben la seva feina, el Kommando torna al camp per la porta de servei. Els trens procedents de l’est els pitjors: estan infestats de polls i van plens de morts i malalts que emanen una ferum insuportable. En aquests vagons no es troba, com en els que procedeixen d'Hongria, Holanda o Bèlgica, un fiasco de perfum, un paquet de cacau o una llauna de llet condensada.

(1) (Tothom fora)
(2) En jiddisch: `Tu ets jueu, oi, fill meu?'
(3) L'home respon en una barreja de rus, jiddisch i polonès: `Si, mare, sóc jueu. Afanyi's, afanyeu-vos tots!'
(4) `Columna, endavant!' (en alemany); `Marxeu!' (en rus).

"Vida i destí", de Vassili Grossman, 1959 (Publicat el 1980 a Suissa per la censura sovietica a l'URSS)
Trad. Marta Rebón.

Dordogne

"Pocos antes de estallar la guerra decidí tomarme unas largas vacaciones.
Desde hacía tiempo acariciaba la idea de visitar el valle del Dordoña. Así, pues, hice la maleta y cogí el tren para Rocamadour, adonde llegué de madrugada, cuando el Sol estaba a punto de salir y la Luna todavía brillaba resplandeciente. Fue una inspiración la que me llevó a la Dordoña antes de sumergirse en ese brillante y blanquecino mundo griego. Echar un vistazo al negro y misterioso río, en Domme, desde el hermoso risco situado en el extremo de la ciudad, es algo que no se puede olvidar en toda la vida. Para mi este río, esta región, pertenecen al poeta Rainer María Rilke. No es francesa, ni austríaca, ni siquiera europea; es la región del encanto en la que se han aventurado los poetas y la que sólo ellos tienden derecho a reivindicar. De este lado de Grecia, es la parte más proxima al Paraíso. Por hacer una concesión llamémosle el paraíso francés. En efecto, ha debido ser un paraíso durante muchos miles de años. Creo que así fue para el hombre de Crogmanon, a pesar de que los restos fosilizados de las grandes cavernas parecen indicar una vida azorada y aterradora. Creo que el hombre de Crogmanon se estableció en este sitio porque era extremadamente inteligente y tenía desarrollado en alto grado el sentido de la belleza. Creo que su sentimiento religioso estaba ya muy adelantado y que florecía aquí, aunque el hombre viviera como un animal en las profundidades de las cavernas. Creo que esta apacible región de Francia será siempre un lugar sagrado para el hombre, y que cuando las ciudades maten a los poetas ella será el refugio y la cuna de los venideros. Lo repito, el ver la Dordoña fue para mi de la mayor importancia: me da esperanza en el futuro de la raza, en el futuro de la tierra misma. Francia puere dejar de existir un día, pero la Dordoña vivirá como viven los sueños y sustentará el alma de los nombres."

"El coloso de Marusi"
Henry Miller, 1941. En traducció de Ramón Gil Novalis.

Yotsuya

"Quan feia un quart que caminàvem vaig començar a suar, de manera que em vaig treure la camisa de cotó i em vaig quedar en samarreta. La Naoko es va arromangar les mànigues del jersei , d'un to gris clar i descolorit de tantes rentades. Em semblava que l'hi havia vist portar feia molt temps, però era més una impressió que no pas un record clar: en aquell moment encara no podia recordar gaires coses d'ella.
-¿Què tal, viure amb altra gent? ¿És divertit?- em va preguntar.
-No ho sé. Només fa un mes que hi visc -vaig dir. Però no està malament. Es pot suportar.
Ella es va aturar davant una font, va fer un glop d'aigua i es va eixugar els llavis amb un mocador blanc que es va treure de la butxaca dels pantalons. Llavors es va ajupir i es va tornar a lligar els cordons de les sabates amb molta cura.
- ¿Trobes que jo també hi podria viure?
- ¿Amb altre gent?
- Si- va dir ella.
- No ho sé, suposo que tot és qüestió de proposar-s'ho. De fet, hi ha força coses que et poden molestar: moltes normes, uns quants imbècils que es creuen que són els reis del mambo, algun company d'habitació que es lleva a quarts de set per fer gimnàstica... Però si penses que vagis on vagis serà igual, és insuportable. Si et mentalitzes que hi has de viure per nassos, hi vius i ja està.
- És clar... - va dir ella assentint amb el cap, i es va quedar una estona pensarosa. Llavors em va mirara la cara com si escodrinyés algun objecte estrany, i en aquell moment vaig veure que tenia uns ulls esgarrifosament clars i profunds. Fins llavors no m'hi havia fixat. De fet, mai no havia tingut ocasió de mirar-la fixament als ulls. Era la primera vegada que sortíem a passejar sols i que parlàvem tanta estona.
- ¿Que vols anar a viure a una residència? - li vaig preguntar.
- No, no és això- em va respondre-. Només em preguntava com devia ser viure amb altra gent. És que... - va començar, però es va mossegar els llavis com si busqués les paraules justes les paraules justes per dir el que volia. Al final no les va trobar. Va fer un sospir i va abaixar la vista-. Jo què sé... Deixa-ho córrer.
Aquí es va acabar la conversa. Ella va continuar caminant cap a l'est i jo la vaig seguir una mica endarrerit.
Feia un any que no ens veiem, i en aquell any s'havia aprimat tant que gairebé semblava una altra. Havia per¬dut la rodonesa de les galtes i el coll se li havia tornat molt fi, però tot i així no es pot dir que estigués escanyo¬lida ni que fes mala cara. Era com si s'hagués aprimat de manera natural i serena, com si s'hagués amagat en un lloc estret i llarg fins que el cos se l'hi hagu6s emmotllat. Estava més maca que mai. Vaig pensar que l'hi diria, però no vaig trobar la manera d'expressar-ho i m'ho vaig callar.
De fet, no havíem pas quedat per veure'ns, sinó que ens vam trobar de casualitat en un vagó de tren de la línia Chuo. Ella anava al cinema tota sola, i jo tenia pensat fer un volt per les llibreries de Kanda, de manera que cap dels dos tenia res urgent per fer. Quan ella va proposar que baixéssim va resultar que érem a l'estació de Yotsuya. Tampoc ens havíem de dir res especial, i per això no havia acabat d'entendre per que havia suggerit que baixéssim allà. No havíem tingut mai gran cosa a dir-nos.
En sortir de 1'estació la Naoko va començar a caminar sense dir res i jo la vaig seguir, caminant a un metre darrere seu. Evidentment, si hagués volgut hauria pogut atrapar-la, però la timidesa m'ho impedia. Mentre caminava mirava la seva esquena i els seus cabells, llisos i fos¬cos. Hi duia un passador gros, de color marró, i quan mirava cap a un costat li veia l'orella, petita i blanca. De tant en tant es girava i em deia alguna cosa. Tan aviat era un comentari que li podia contestar com cal, com alguna cosa que no tenia ni idea de com respondre. Algunavegada no sentia el que em. deia, però a ella tan li feia. Quan havia dit el que volia dir, es girava cap endavant i continuava caminant. Vaig pensar que almenys feia bon dia. per passejar.
Per la manera corn caminava la Naoko, però, no es pot pas dir que fos una simple passejada. En arribar a Lidabashi va girar cap a la dreta, va pujar a la vora. del canal, va travessar el carrer a la cruïlla de Jimbocho va enfilar la costa d'Ochanornizu fins a sortir a Hongo. Llavors va continuar fins a Komagome seguint les vies del tramvia. Era, una bona tirada. Quan vam arribar a Komagorne el sot ja es ponia. Era un vespre seré de primavera.
- ¿ On som? -va preguntar com si de sobte s'adonés que era en un lloc que no coneixia.
- A Komagome vaig dir - ¿Que no t'has adonat? Hem fet una bona caminada.
- ¿I per què hi hem vingut?
- Hi has vingut tu. Jo nomes t’he seguit.
Vam entrar en un restaurant de prop de 1'estació i vam demanar un bol. de fideus. Com que tenia set, em
vaig beure una cervesa. Des que vam fer la comanda fins vam acabar de sopar no vam dir res. Jo estava cansat de tan caminar i ella es va quedar asseguda, amb les mans damunt la taula i altre cop pensarosa. A la televisi6 deien que aquell diumenge havia fet tan bo que la majoria de llocs turístics havien registrat una ocupaci6 molt alta. I nosaltres havíem caminat de Yotsuya a Komagome, vaig pensar.
- Estàs molt en forma – li vaig dir en acabar-me fideus.
- ¿T’'he sorprès?

[…]

- Doncs jo estic rebentat
- Perdona'm. T’he fet perdre el dia.
- No pateixis. Estic content que hàgim pogut par¬lar, No hi havíem parlat mai, tots dos sols - li vaig dir mentre intentava recordar sense èxit alguna cosa de que haguéssim parlat aquell dia.
Ella s'entretenia jugant amb el cendrer que hi havia a la taula.
- D’això... Si et va bé... Bé, si no et fa res... ens po¬dem tornar a veure? Ja se que no tinc cap dret a dema¬nar-t'ho, però...
-¿Que no hi tens cap dret? —vaig dir sorprès - ¿Què vols dir?
Ella es va posar vermella. Potser la meva reacció havia estat exagerada.
- No se corn explicar-ho —va dir corn per excusar-¬se. Es va apujar les mànigues del jersei fins més amunt del colze i se les va tornar a abaixar. La llum del restau¬rant li va tenyir el borrissol dels braços d'un bonic color daurat- No volia dir que no hi tinc cap dret. Ho volia dir d'una altra manera."
Va posar els colzes a la taula i es va quedar mirant el calendari que hi havia penjat a la paret, com si esper6s trobar-hi l'expressi6 adequada. Evidentment, no l'hi va trobar. Va deixar anar un sospir, va tancar els ulls un mo¬ment i des res es va posar a jugar amb el passador.
- No t’hi amoïnis – li vaig dir—. Ja sé què vols dir, però tampoc sé com expressar-ho.
- No sé parlar bé —es va plànyer la Naoko—. Últimament sempre em passa. Quan vull dir una cosa no¬mes em venen al cap paraules que no son. A vegades fins i tot dic coses que volen dir el contrari del que vull dir. I si provo de corregir-me, l’únic que faig és embolicar-ho mes i acabo sense saber que volia dir al principi. Es com si estigués dividida en dues parts i m'anés empaitant a mi mateixa. Com si al mig hi hagués una colum¬na molt ampla i una part de mi anés fent voltes empaitant l'altra part, que és la que té les paraules que vull dir. I m’és impossible atrapar-la. - Va aixecar el cap i em va mirar als ulls—.¿ Que m'entens?
- Em sembla que, qui mes qui menys, tothom se sent així - vaig respondre-. Tothom intenta expres¬sar el que pensa realment però es frustra perquè veu que no se'n surt.
En sentir la meva resposta la Naoko va quedar una mica decebuda.
- Això és diferent —va dir, però no va afegir res més.
- Podem quedar quan vulguis vaig dir—. Els diumenges no faig res, i caminar m'anirà bé.
Vam agafar un tren de la línia Yamanote, i a Shinju¬ku ella va fer el canvi per agafar la línia Chuo. Vivia en un piset de lloguer al barri de Kokubunji.
- Per cert, ¿trobes que parlo diferent? —em va pre¬guntar quan ja ens acomiadàvem.
- Una mica si - vaig respondre, però no et sabria dir què és. De fet, abans ens veiem molt però no re¬cordo que parléssim gaire.
- Tens raó - va admetre - ¿Et va bé si et truco dissabte?
- I tant. Ho estaré esperant - vaig dir."

"Tòquio Blues, Norewegian Wood"
de Haruki Murakami.
Traducció de Albert Nolla

El maquinista de la general

En honor d'aquells que ens feren com som...

Waterloo Station

"No le gustó esa ciudad, pero paseó con interés, largo rato, por el desabrido y laberíntico East End, el centro de la vida gris de Spider. Y se sintió fascinado por las grades y algo vetustas estaciones ferroviarias, Waterloo muy especialmente. Se extasió unos momentos, en Bloomsbury, ante el edificio de la enigmática Swedenborg Society y rememoró la extraordinaria revelación que le llegó al pensador sueco,un día de pie en el balcón de la segunda planta de aquella casa: si mal no recordaba, la revelación decía que, cuando un hombre muere, no se da cuenta de que ha muerto, ya que todo lo que le rodea sigue igual, pues se encuentra en su casa, le visitan sus amigos, recorre las calles de su ciudad; no piensa que ha muerto, hasta que empieza a notar que en el otro mundo todo es como en éste, sólo que con unas dimensiones ligéramente más amplias."

"Dublinesca", de Enrique Vila-Matas

Después de las cinco

"Hora: Después de las cinco.

Personaje: Riba.
Tema: La vejez de Riba.
Acción: Sucede íntegramente en la imaginación de Riba, en el tren en el regresan de Dalkey a Dublín. Con la canción Ay Milly Bloom de fondo, imagina que ese fantasma que le acecha y que toma nota de todo lo que ocurre en el tren, y del que casi oye la respiración es un joven principiante en el mundo de las letras; alguien que lleva semanas adentrándose en una aventura que le vuelve loco y que, además, no sabe que a la larga le acabará dejando sepultado debajo de los libros que compondrán su obra: una obra que le impedirá tarde o temprano -en historia paralela a lo que le ha sucedido a él como editor, que hoy en día ve oculta su verdadera personalidad por culpa de su catálogo- saber quién es, o quien pudo ser.
Imagina que el joven principiante le ha elegido a él como personaje y cobayo de sus experimentos, como personaje de una novela en torno a la vida real sin estridencias, aunque algo desesperada, de un pobre viejo editor retirado. Imagina que ese joven le observa de cerca, le estudia como si fuera un conejillo de Indias. Se trataría para el principiante de averiguar si vale la pena haberse desvivido por la buena literatura a lo largo de cuarenta años, y para ello va contando la vida cotidiana, sin demasiados sobresaltos, del personaje observado. Al tiempo que estudia si vale la pena tanta pasión literaria, va contando cómo su editor retirado busca todavía lo nuevo, lo vivificador, lo extranjero. Se acerca al personaje todo lo que puede -a veces se acerca incluso en su sentido más físico- y narra los problemas que el hombre tiene con el budismo de su mujer al tiempo que comenta sus movimientos - un funeral en Dublín, por ejemplo, para llenar el tiempo vacío.
Imagina que el principiante se está proponiendo en la novela desmontar cierto tipo de procedimientos convencionales, pero no buscando transformar la literatura en una zona misteriosa, sino tratando de que al editor literario también pueda vérsele como un héroe de nuestro tiempo, como un indivíduo que es testigo de la desaparición de los editores de raza y reflexiona en el duro contexto de una sociedad que avanza a pasos agigantados hacia la estupidez y el fin del mundo.
Imagina que de pronto se acerca tanto a ese principiante que acaba sentándose encima de él y tapándole la vista, asfixiandole de tal modo que el pobre jovencito se queda viendo sólo una gran mancha confusa, en realidad un fragmento de la chaqueta oscura del editor escrito.
Aprovechándose de tan oportuna mancha que paraliza pasajeramente los resortes narrativos del principiante, logra Riba colocarse en todos los sentidos en el sitio de éste, y apoderarse plenamente de su modo de ver las cosas. Descubre entonces, no sin sorpresa, que comparte con él absolutamente todo. Para empezar, una idéntica tendencia a contar y a interpretar - con las deformaciones propias de un lector muy literario- aquellos sucesos cotidianos que atañen a su vida.
El tren se adentra luego en un túnel y al final se queda sin nada de imaginación. Imaginación cero. Oscuridad total. Llega un poco de claridad cuando salen del túnel y vuelve a ver la luz del atardecer. Cree que ya ha pasado todo. Y de pronto, nota un roce espectral en la espalda. Se queda por un momento inmóvil en su asiento y acaba poco a poco comprendiendo que el principiante sigue allí, al acecho."

Dublinesca, de Enrique Vila-Matas

Una traductora sense sentit i sense sensibilitat

No hi havia, a priori, cap probabilitat de que un llibre de Jane Austen entrés dins d'aquest blog que busca la integració del ferrocarril dins de l'art.

Però gràcies al merit de traducció de N'Ana Mª Rodriguez, Jane Austen té, al menys, una entrada també molt meritòria en aquest espai de la xarxa.

Jo suposo que a les facultats de Traducció i Interpretació hi ha moltes hores dedicades al llenguatge, a les formes de les llengües, a l'esperit de les llengües i a les variacions de esperit d'unes a d'altres... però de vegades la dimensió temps i espai queda oblidada i la lògica arraconada.

En la edició de Radom House Mondadori de 1996, llegim:

[...]
"En aquel momento anunciaron que los Caballos del Coronel Bandon estaban preparados.

-¿Irá usted a caballo a la ciudad? - preguntó sir John.

-No; solamente hasta Honiton. Luego tomaré el tren correo."
[...]

Potser, si no estigués pensant en recollir tot allò que ens els llibres em parli de trens, ho haguès deixat passar... però com estava segur que en aquest llibre no trobaria res, en trobar-ho i fer-ho de manera tant explicita, una alarma va saltar dins el meu cap.

I es que si Jane Austen va publicar el seu llibre el 1811 i ella va morir el 1817, com podia el seu personatge agafar el tren correu per anar a Londres? Perquè tot i que la màquina de vapor es va inventar cap el 1794, no va ser fins el 1825 que George Stephenson va construir la Locomotion. I fins el 1830 no va inaugurar-se la primera línia comercial, de Liverpool a Manchester...

He decidit anar a l'origen del text de Austen, a veure que hi diu...

[...]
Colonel Brandon's horses were announced.

"You do not go to town on horseback, do you?" added Sir John.

"No. Only to Honiton. I shall then go post."
[...]

Deu ni do amb la traductora... Intueix el que vol dir el coronel però sense situar-se en la data que toca i fa que per la Anglaterra enfrontada a Napoleó circuli veloçment un tren correu.